Translate

dimarts

PROHIBIT A LES PARELLAS, (Capitol 1)

DAESA NEGRE, Un Àngel Caigut del cel, (Chapter 1)

-->
La Daesa de Negre

Tot un misteri suculent. Aixi és com ha catalogat l'ultima trobada l'autor d'aquests relat que tot just está apunt de començar. Mentrestant m'acabo de menjar la poma que tinc entre els meus dits, les idees que encara están frescas, les aboco i dèixo que vagin omplin l'espai en blanc gràcies a la pressió de les teclas del portatil que tinc sota les meves mans.

No fa ni ún més que he conegut la daesa negre més envolvent que pugui veure els ulls d'un humà.
Senzilla en aparença, picarona en els moments insospitats, coqueta, juguetona,...com aquelles nenes que jugan amb la seva joguina preferida. La joguina de la que presumeixen amb tot l'orgull i que la seva ànima ha creat. Un estat animic la manté sempre en alerta quan gaudeix del que més li agrada.
Experimentar sensacions corporals. Necessitats humanes que de tant en tant es manifestan i que ha de buidar per no consumir-se en la catarsi d'un autèntic caos on el no res és l'ombra, la foscor, l'oblit de les coses. La separació de la persona amb el món que habita. La desconexió dels sentiments, les emocions. Allò, que gràcies a la vida, ens ha donat unes ales per deixar volar la imaginació, i convertir-nos en un èsser únic per fusionar la nostra existència amb la persona que comparteix les mateixas inquietuts.

L'home que l'ha conegut és privilegiat en tots els seus actes. El mutu acord que s'ha establert entre els dos, va més enllà del raonament. Va surcant remolins confusos i oceans agitats. La luxuria no té fre i quan més dies pasan, aquella trobada que ha estat la unió d'una cita premeditada amb la fusió d'unes animes juquetones que cércan la volatilitat absoluta, es transforma en una descarrega d'adrenalina permanent. La propera trobada ja está tardant. Les feromones, les glandules de la exitació més vives del nostre cos, es despertan per que aquests joc tan espavilat, inacabat, malèvol, divertit i sobre tot encès, no s'acabi mai.

Es diu que l'amor és un estat d'ànim que una persona experimenta en un moment de la seva vida. Es meravellós, però té data de caducitat. No és per sempre. Res és per sempre. L'únic que ens fa estar vius, és la imaginació. Poder imaginar que el nostre cos és capaç de fer unes accions per reproduir-les amb la persona que, en circumstàncies de la vida, dóna la oportunitat de reviure. La monotonia és un mal presagi. No és bò ni pel decurs de la especie, ni per l'evolució de totes aquelles éines que disposem per fer valer la nostra capacitat d'estimar, ser estimats, afrontar-nos devant de la vida i vèncer les nostres pors. Una vida mai és acabada si la satisfacció no ha estat del tot completa amb si mateix. Si la consecució de totes aquellas accions que hem entregat als nostres iguals, han estat creades per satisfer els demés. I després de tot aquests treball entregat,.....que ens queda per nosaltres. Quina decisió em de prendre?Quin cami em d'agafar?Sentir-nos culpables de no haber pogut aconseguir l'èxtasi més preuat, (satisfacció propia), o el sacrifici per voler cambiar el que ja está escrit i que no ens agrada per seguir morint en l'intent?.......

M'en adono que el meu voltant está cada vegada més en silenci després de formular aquestas preguntas que moltes vegades ballan pel cap i que mai "li posem atenció". És el que sempre diem en aquests casos,.....ja ho faré demà.....i quan miras enrera ha pasat una decada més......Què ens frena a seguir a la nostra intuició?Tenim por al desconegut?

I unes quantes preguntes més......Aquesta relació és el millor que els ha pogut pasar?..... Lluny de les frases i preguntes ja formulades en aquests casos,.....el "moment" en el moment oportú...ha estat positiva aquesta experiència sabent que no hi hauria porta de sortida?
La vida ens ensenya. Ens dona senyals. Ens posa senyals de transit per a personas humanes que no es veuen però que, nosaltres que som intel.ligents pel que ens interesa, hem de saber interpretar quan les veiem, com aquellas llums fluorescents que fan pampallugues i ens alertan en lletres grans per on hem de pasar.



 Acabaré aquest pròleg dient: LLARGA VIDA A LA INTUICIÓ. QUE NO S'ACABI MAI. Sémpre que dues personas es posin d'acord......Per que, rés és per sempre......
(Continuará.....)